Ultra de Les Fonts

No sé quan va començar aquesta història però va tenir molt a veure que era una recomanació Koala i que els anteriors consells, UT Katllaràs i Rialp Matxicots m’havien quedat gravades amb foc com dels millors caps de setmana amb dorsal muntanyenc que he passat.

Soc un rara avis in montanea, doncs també m’encanta l’asfalt o fins i tot donar voltes a una pista tant com la muntanya. Penso que tot ha de tenir el seu moment. El problema és que ho barrejo tot i fico l’UT de Xerta 3 setmanes després de la marató de Sevilla preparada a consciencia amb el que no he fet res de muntanya des de fa mesos…i tot això està a dins d’una pseudopreparació per a un IM en la que encara no he tingut temps d’agafar la bici ni fer natació (i queden 4 mesos).

Per tant mai preparo res com toca i em presento a tot arreu amb un entrenament de mínims que en aquest cas ha estat ridículament curt per muntanya. Tot i així, tenia ganes de experimentar una prova d’aquest estil i em vaig presentar a Xerta amb mooolta voluntat.

L’asfalt m’ha acostumat a fer servir la calculadora per a ritmes i distancies, i per defecte vaig venir amb els deures fets. Sortir només a passejar no va amb mi. Com a mínim he de tenir un objectiu, si no, no te gracia, i aquest, tot i el desconeixement del recorregut era sub 19h. (2h30 + 12h15 + 4h15)

Dit i fet. Arribo amb l’Albert Plaza divendres després de treballar i passem a recollir dorsal, fer un entrepà i cervesa, inflar-nos a donetes de postres i preparem trastos i cap a la sortida.

La Nocturneta
Tothom m’havia avisat que passés de cegar-me, que si no ho pagaria al dia següent, així que aniré mirant el pulsòmetre i…merda, m’he deixat la cinta del pulsòmetre a l’habitació. Doncs res, a pel. Sortida suau i agafant un grupet de gent al corriol que em frenen però ja em va bé. Queda molta tralla per davant i així arribarem més descansats. Tot va bé fins que porto 16km. L’estómac diu que els donetes han muntat una festa i em fa fer un aturada tècnica. La meva planificació de temps a la merda! (Txist!). 2km després Sant tornem-hi. Malament comencem el cap de setmana. Finalment entrada a meta en 2h18’10”. Tot i aturades, molt millor del que tenia al cap i molt descansat. Un cop arriba Albert, cap a dormir unes horetes que demà ve el gran dia.

Trail
Amb la nostra particular planificació ens presentem a la sortida sense haver esmorzat res quan falten 15’ per començar. Engolim cafè, pastissets d’aquells tan bons i cap a la sortida encara deglutint. L’inici és molt suau i permet córrer sense parar durant molt de temps. Passem una sèquia que poc a poc ens apropa a Paüls i a partir d’aquí primera pujadeta. Ràpida i àgilment arribem a la Refoia. Baixada i abans de Prat del Comte avanço a Diego Gàlvez que va lesionat. Poc després Dani Camarero també va cascadet. Jo em trobo molt bé i com no podia ser menys, em perdo. Un km seguint a un parell de companys que com jo han agafat el camí equivocat. Torna enrere i torna a avançar molta gent per segona vegada. Cap a la segona pujada que m’han advertit que és la més dura. I realment ho és de dura, però també preciosa. Algun pas on has d’agafar-te a un cable, alguna grimpadeta, però pujo encara a bon ritme. El tram final patim un minihuracà la mar de «divertit», que com a mínim ajuda a suportar la caloreta que comença a fer (i per que negar-ho, que ens empeny amunt!). La baixada és ràpida i llarguíssima i pel camí em trobo al gran Molist que va enrampat fins a les celles. Fem la típica autofoto per enviar als amics i cap a l’avituallament de San Roc.

Faig un gran atipament per encarar l’Espina que és la pujada més llarga…i no sé per què però és sortir de l’avituallament i se’m fonen les piles totalment. Però totalment! Tot deu comença a passar-me i el meu cardio se’n va a prendre pel cul (no per alt sinó per baix. 115 pulsacions i em costa respirar, després 110…Doncs res, toca caminar a pas de tortugueta fins a dalt). Finalment arribo a l’Espina i encaro la seva tècnica baixada (per a mi ho és!) i ja sé que només queda una pujada que és la més suau però vaig en reserva fa molt. Com em comenta Raül la pujada que queda se’m farà eterna. Tot i així el whatsapp m’ha tingut entretingut parlant amb l’Ara que em diu des de fa hores (i gràcies al gran cronometratge en directe de la cursa) com vaig, previsions de pas, com van els amics i em fa distreure’m i no escarrassar-m’hi gaire quan em passen grups de 10 persones.

Però ja soc a dalt! Ah no, que encara queda el repicó. No s’acaba mai! Per a més inri quan me n’adono, m’he perdut i he seguit pujant XDDD. Veig cintes allà baix a la quinta forca i faig una drecera per on puc. Al cap i a la fi ara toca baixar i arribar a Xerta. Sense pena ni gloria m’arrossego en el terreny on millor en moc. Baixada, pista i pla. Finalment entrada a meta més content que un gínjol en 11h46’24”.

Estic buit del tot. Tant que ni menjo ni bec res fins a gairebé 2h després, quan vaig a rebre a l’Albert Plaza. Tornem cap al ben guanyat descans, que demà reblarem el clau.

Cursa
Amb un reparador descans les coses es veuen millor. Pensava que les cames farien més mal, però “l’entrenament” de la marató de Sevilla on he patit més mal de cames que mai a cap cursa em diuen que avui ho passaré molt millor del que esperava. Fins i tot em sento lleuger durant aquesta etapa. El cardio (millor dit, l’asma induïda per l’esforç) ha millorat i em permet esforçar-me una mica més que ahir. Vaig avançant gent gairebé tot el dia i poc a poc arribant novament a La Coscollosa. Aquí a dalt en canvi son diversos amics els que em passen, entre ells Molist que s’ha recuperat del dur dia d’ahir, i ara refem part del camí de baixada on ja començo a recuperar-me. Fins i tot trobo «divertit» arribar a fer una mica d’escalada amb la corda que ens han posat a uns km’s de meta i finalment aprofito els trams finals per recuperar una mica de temps i entro a meta en 4h08’10”.

Què dir d’aquesta ultra? No hi ha paraules. Veient el preu que fan pagar alguns organitzadors i en canvi el que feu pagar aquí i essent jo co-organitzador d’una punktrail, sabent el que costa (econòmica i físicament) organitzar un acte d’aquesta envergadura només puc que treure’m el barret i felicitar-vos des del màxim responsable fins al darrer avituallador, cuiner@s, controladors de pas i la resta d’implicats. Us heu guanyat un fixe sempre que pugui escapar-me!

Però…
Sempre hi ha un però, i no es cap crítica, només que m’agraden les coses clares.

Per què poseu un llistat de material obligatori si després no hi ha cap control en cap moment? No es qüestió de si el que no ho porta hagi de ser desqualificat o no, doncs per a mi la meva posició va ser el meu temps i això és invariable hi hagi qui hi hagi al davant. Però per exemple, el got era obligatori, i em va fer fàstic veure gent xumant de les ampolles que després havíem de fer servir tots. Jo portava el got, portava paravents, i portava tot el que vareu dir que era OBLIGATORI i us ho juro que hi havia moments que em sobrava, però igual que no se m’acudirà a una cursa d’asfalt trepitjar una vorera per retallar, si he de portar X material de principi a fi i no puc, només em toca retirar-me, perquè arribar sense ell es no haver fet la cursa a la que m’he inscrit.